Recordo quan els pares parlaven sobre futurs
projectes amb què podrien treballar en el seu laboratori. Cada un d'ells era
més peculiar que l'anterior, però n’hi va haver un que em va cridar l'atenció.
Mai he sigut tan experta en química com hagués agradat a la meva família, però
fins i tot el més ingenu podria reconèixer que era una autèntica bogeria. No
podia arribar a comprendre com se'ls podia haver ocorregut que podrien mesclar
els gasos nobles amb altres elements. El que passa és que els científics mai es
donen per vençuts, i ells tampoc ho van fer. Malauradament, tot això en són
records.
Des de fa ja uns mesos, en morir la mare , sento que el pare està
molt distant. S'aïlla de les persones que l'estimen i acostuma a marxar enmig
dels àpats. Crec que està duent a terme un projecte perillós, i estic molt
preocupada per ell. Ens vam traslladar a Austràlia, a un poble molt allunyat de
la resta, i crec que és degut a la seva feina. A més, ja no m'explica res i
gairebé ni ens parlem.
Per tot això, moltes vegades necessito estar
amb els meus amics, perquè em sento més acompanyada. Som un grup molt ben
avingut, ens ho expliquem tot, tenim un vincle que ens fa sentir com si fóssim
germans. Generalment, els qui m'entenen millor són la Martina i en Bruno, però
en Connor em fa riure a totes hores.
Arran d'això, últimament els he estat
explicant la meva situació amb el pare:
- Mira Zoe, saps què en penso? Crec que està
acabant d'assimilar tot el que ha passat últimament - m'explica la Martina.
- No ho entenc, jo també estic afectada, però
segueixo endavant. Sé millor que ningú que és molt dur i és per això que ara
més que mai, és quan hem d'estar junts.
- Potser el millor que pots fer és parlar-ho
amb ell — expressa en Bruno.
- És impossible! Es passa tot el dia dins del
laboratori i tampoc té gaires ganes de parlar amb mi.
- Doncs ja ho tinc! Aquest vespre, anem tots
junts al laboratori i investiguem — afegeix en Connor i, tot seguit, en Bruno esbufega.
- No tenim gaires opcions i, a hores d'ara, és
la millor proposta. Ens reunim avui al vespre, cap a dos quarts de nou.
Farta de la incomunicació que hi havia entre el
pare i jo vaig acceptar la idea d'en Connor, tot i que era una mica perillosa.
El pla estava decidit i, a l'hora acordada,
érem tots al laboratori del pare, que està situat al soterrani de casa. Aleshores
va ser quan em vaig imaginar la imatge de la mare i el pare treballant junts, sensació
que em va evocar nostàlgia i tristor fins que l'estrèpit de la porta d'alta
seguretat obrint-se em va fer tocar de peus a terra. Un calfred em va recórrer
l'espinada i vaig tenir el pressentiment que alguna cosa estava a punt de
passar i que no seria res de bo.
Ja dins, sense miraments, vam iniciar la
recerca de tota mena de proves que ens ajudessin a descobrir què li passava al
pare. Vam revisar diferents informes sobre anteriors experiments realitzats per
ell i un d'ells em va fer rumiar una estona. Es tractava d'aquell experiment
dels gasos nobles, amb què fa uns anys havia
estat treballant amb la mare. El vaig fullejar i vaig deduir que el pare feia
temps que estava a la recerca d'alguna
possible solució a aquell experiment... Sobtadament, vam sentir com la porta
d'entrada es va obrir i tancar amb un espetec molt sorollós.
- De pressa, veniu cap aquí i amaguem-nos sota
la taula! — va xiuxiuejar en Bruno fent un munt de gestos tot indicant la
taula.
Tots amagats sota la taula, vam reconèixer
dues veus: la del pare i una d'altra que mai havíem escoltat. Era una veu molt
greu i esquerdada amb aires de superioritat. Ens va sobtar que només poguéssim
veure els peus del pare perquè podíem escoltar la veu desconeguda de ben a
prop. De cop i volta, en Connor va donar un cop sec a la taula i va tirar a terra
una gradeta plena de tubs d'assaig, afortunadament, buits.
- Qui hi ha aquí? — va exclamar el pare
espantat i sorprès.
- Pare, sóc jo — vaig reconèixer tot renegant
mentre sortíem del nostre amagatall.
- Què hi feu vosaltres aquí? — va interrogar-nos
el pare, molt molest.
Tot seguit, eludida, vaig obrir la boca per
contestar-li mig enfurismada, però vaig fer un salt en veure que al costat del
pare hi havia un espectre terrorífic. Aquest va rodejar-nos i va començar a
girar, cada vegada més de pressa. El cap em feia voltes i vaig començar a tenir
nàusees. Només vaig poder veure una última imatge borrosa, però suficientment
clara del pare i de nosaltres, abans de desmaiar-me: puc afirmar que ja no ens
trobàvem al laboratori.
Temps després,
vaig obrir els ulls i vaig mirar el nostre voltant. Mirava a dreta i esquerra i
tot estava blanc, mirava a dalt i a baix i tampoc veia res més que blanc. Tot
estava blanquinós. Els meus amics van començar a aixecar-se de terra. El pare
no hi era. L'única cosa que ressaltava en aquell indret tan sospitós eren les
nostres ombres.
No sabíem on ens trobàvem, però de cop vam començar a
sentir veus, unes que ens eren irreconeixibles. De mica en mica, les sentíem de
més a prop. No sabíem per què però, de cop, una veu greu ens envoltava:
- No tingueu por. Som els alcalins, no us farem mal. L'Heli
us ha portat aquí, però coneixem una sortida.
- Llavors aquell espectre terrorífic del laboratori era l'Heli?
– va dir en Bruno encuriosit.
- Bé, l'Heli sempre ha estat dels més malèvols. Odia la
gent - explicava la veu que, no sabia per què, però em tranquil·litzava. – Sou
vosaltres els que heu d'esbrinar com passar al següent nivell. Recordeu que som
els alcalins i us ajudarem en el que puguem - va dir la veu cada cop més fluix.
- Té raó, ens hem d'afanyar i resoldre aquest enigma que
ens manté tancats – vaig dir.
Tots estàvem pensatius i molt concentrats. Jo em trobava
asseguda a terra i vaig poder veure una fina línia que separava un tros del
terra amb un altre. Se'm va escapar un petit xiscle.
- Què passa, Zoe? – va preguntar preocupat en Connor.
- Mireu això! – vaig assenyalar el terra. – Connor,
col·loca’t de quatre grapes sobre en Bruno i, Martina, fes el mateix però a sobre
d’en Connor. Jo em posaré a dalt de tot.
Efectivament, vaig veure una columna a terra. No tenia ni
la més mínima idea de què era.
- Zoe, què està passant? – va dir en Bruno.
- Des d'aquí dalt es pot veure una columna dividida en
sis trossos. Algú sap què pot ser?
- Els elements de la primera columna de la taula
periòdica! – va exclamar la Martina.
- Què representa que hem de fer? – va preguntar en Bruno molt
cansat.
- És clar, els hem d’escriure en cadascun dels llocs!
Vaig baixar ràpidament del castell que acabàvem de fer i
li vaig agafar el llapis a en Connor. Li agraden les matemàtiques i sempre el
porta a sobre perquè a tot arreu fa sudokus.
- Quin és l'ordre dels alcalins? – vaig preguntar
mirant-los fixament.
- Jo soc de matemàtiques! – diu en Connor.
- Jo el sé! Liti, sodi, potassi, rubidi, cesi i franci. –
va dir la Martina sobresaltada, tot agafant-me el llapis. Amb bona cal·ligrafia
els va escriure a cadascun dels
quadrats.
De sobte va aparèixer una porta que es va obrir davant
nostre, de bat a bat. Per descomptat, aquest era el camí al segon repte a
resoldre. Per sort, la Martina, que era qui tenia més coneixement sobre la
taula periòdica, va dir que allà podríem aconseguir el que en Bruno
necessitava. Així que tots ens vam dirigir ràpidament cap a la porta .
Des de l'esforç que va
suposar l'entrada a la taula periòdica el Bruno estava diferent,
distant, callat, cosa molt estranya en ell. El Connor va deduir que
aquell estat era degut al dèficit de magnesi i, tots alhora, vam pensar que no havíem
portat la petita dosi de magnesi que necessita prendre diàriament. No
prendre-se-la podia significar un risc
molt gran...
Un cop allà, la inesperada trobada
de l'espectre del Calci va ser la clau necessària per arribar fins al Magnesi. Vam
explicar-li el problema del Bruno i el Calci va acceptar ajudar-nos, però
amb una condició: que un de nosaltres contestés una endevinalla sobre el
Magnesi.
- En quin país es va descobrir
aquest element que tant desitgeu? – va formular el Calci.
La pregunta ens va deixar parats,
però per sort el pare sempre em parlava dels Alcalinoterris, ja que sentia una
gran fascinació per aquest grup d'elements, i tots ho sabien. Per això van
dipositar en mi les seves esperances de salvar el Bruno.
- Anglaterra.- vaig respondre.
Instantàniament, va aparèixer davant
nostre l'espectre del Magnesi. Ens havia estat observant, i ens va donar un pot
que contenia un polsim de color grisós amb reflexos platejats. Quan el Bruno s'ho
va prendre, el va fer sentir millor. Gràcies a això, ja estàvem tots llestos
per a superar qualsevol altra prova que se’ns proposés. Abans, però, vam
decidir descansar una estona. Observant el nostre voltant em vaig adonar que la
sala havia canviat. Tot era de metall. En Bruno va preguntar:
- On som ara? Què hem de fer? Quantes proves ens queden?
Es va fer un silenci sepulcral. La situació era bastant irònica, vam
pensar. Després d'aquells minuts de silenci, la temperatura va començar a pujar
dràsticament, cosa que suposava un greu problema, ja que tot era de metall i
aquest material s’estava començant a fondre.
El terra també s’estava fonent. Necessitàvem una solució
immediata. Com tots els metalls tenien
punts de fusió diferents, vam anar saltant d’un metall a l’altre mentre buscàvem
una solució. Cada cop feia més calor, quasi tots els metalls estaven fosos quan vam veure que hi havia una porta al final
de tot. Però aquesta estava massa lluny i el nivell de metall fos cada cop era
més alt. De cop, en Connor va agafar una barra metàl·lica que encara no s’havia
fos i va començar a colpejar la paret que ja no era metàl·lica. Finalment va
aconseguir fer un forat que, no sabem com, va començar a refredar la sala. Així
doncs, van anar saltant d’un lloc a un altre intentant no tocar el metall que
encara quedava fos. La porta era contrasenya de tungstè, el metall amb el punt de
fusió més alt. Així que el
Bruno, més animat, va decidir obrir-la. El que no esperàvem era trobar un pont
mig trencat, pel qual només podíem passar si l’arreglàvem. Nosaltres,
impacients, vam començar a dubtar sobre com fer-ho. De sobte vam sentir una veu
intrigant de fons:
- Una oportunitat se us
proposa i és la d’ordenar els amics del bor-
va dir la veu.
Ens vam començar a
intrigar:
- Amics del bor?
Fins que vam arribar a aquesta conclusió: la
veu es referia a la columna d’elements del Bor; Alumini, Gal·li, Indi, Tal·li.
- Però on trobarem aquests elements? – em va preguntar la
Martina.
- Els colors i les inicials portaran a la sortida.
Al nostre voltant van començar a aparèixer lletres de
color platejat i negre. És clar! Com no ens n’havíem adonat? Havíem de buscar
lletres pel nostre voltant que fossin del color i símbol dels elements del grup
del Bor. També ens van adonar que no eren lletres normals, sinó que formaven un
trencaclosques de mida humana. Vam ajuntar les peces i les vam col·locar de
manera que poguéssim travessar el pont sense cap problema. Un cop vam travessar-lo,
aquest es va desintegrar i va quedar reduït en una petita nota.
La Martina va decidir llegir la nota, on hi posava: “Seguiu
les escales, travesseu el laberint i trobareu la porta de sortida”.
Aleshores vam abaixar les escales i un cop vam trobar el
laberint, ens hi vam endinsar. Però com ens ho farem per trobar el camí
correcte?
Després d’hores passejant-nos pel laberint, vam arribar a
la conclusió que si estàvem a la taula periòdica el més probable era que ens trobéssim
al següent grup, el del carboni. També vam saber que tots els passadissos tenien
el nom d’un element. Per això vam decidir seguir el camí a través dels
passadissos anomenats pels elements que formen la columna del carboni en ordre.
Després de passar pel carrer del Silici,
del Germani i de l’Estany, ens vam trobar una porta de Plom.
Portàvem caminant una bona estona i tots començàvem a
estar cansats:
- Sembla que no hi ha un final! - va remugar en Bruno.
- Va, tingues una mica més de paciència, segur que ja
queda poc! - va intentar animar la Martina.
En creuar la porta de plom vam entrar en una habitació on
vam sentir un fred descomunal. De sobte, cap dels quatre ens podíem moure del
lloc on érem. Estàvem completament immobilitzats. Se’ns havien congelat els
peus a terra, i anava en progrés!
- Què està passant? - dic en veu alta.
- Estem a la columna sis de la taula periòdica, això vol
dir que... - diu la Martina.
- Nitrogen! Segur que hi ha algun sistema de refrigeració
amb nitrogen líquid, per això ens estem congelant, hem de trobar la manera de
que no ho faci. Si ens arriba al cor, estem perduts - aclareix en Connor.
No sabíem com fer-ho, però de cop i volta vaig observar
darrere en Bruno un canal de ventilació que estava a menys d’un pam de terra.
- Ei, nois, mireu, hi ha un canal de ventilació! Segur
que el fred prové d’allà! – vaig exclamar instintivament.
- Tens raó! Bruno, tu que estàs més a prop que tots
nosaltres, col·loca totes les nostres dessuadores fent una pila, i així taparem
la ventilació – va dictar en Connor.
- Bona idea! - animà la Martina.
Tots li vam donar les dessuadores a en Bruno. Les va
llençar amb una punteria impressionant, tot tapant aquest canal. L’habitació va
perdre el fred i vam recuperar la mobilitat minuts després. Descongelant-se les
meves cames, vaig observar un forat a la paret que donava a una sala de metall.
Era el forat que havia fet en Connor a la sala on el metall es fonia i això
havia creat, probablement, l’única entrada d’oxigen per no ofegar-nos. Quan ens
vam poder moure, va aparèixer una nova porta que vam obrir de pressa i corrents
per sortir d’aquell indret.
Havíem arribat a la columna dels Calcògens, ja començàvem
a preparar-nos per a la prova final. Ens va sorprendre no trobar-hi cap
obstacle ni cap repte a superar. Però davant
nostre teníem bosses dels elements que formaven aquella columna; vam suposar
que era una mena de recompensa per les proves superades. Ens podria ser útil per
a més endavant, així que, entre tots, les vam carregar a l’esquena. En Connor
va agafar l’oxigen i el sofre, la Martina el seleni, en Bruno el tel·luri i jo,
el poloni.
Ja estàvem llestos per marxar, així que vam reprendre el
camí amb l’objectiu de trobar el pare. En aquell mateix moment ens acabàvem
d’endinsar en el grup dels Halògens quan, de sobte, ens vam trobar amb un obstacle inesperat, un riu.
La Martina l’anava a creuar quan va sentir una olor estranya, com a piscina. Ens
ho va fer saber i li vam dir que, sobretot, no el toqués perquè segurament era àcid
clorhídric, molt corrosiu.
No sabíem què fer, però en Connor va
proposar utilitzar els elements recollits en la prova anterior, excepte
l’oxigen, com a roques per crear una espècie de pont. Dit i fet, vam llençar els
elements al riu que, per sort, era poc profund.
- L'hem de creuar el més
ràpid possible, ja que no estic segura si aquests elements reaccionen. – va dir
la Martina, que era la que més sabia de química.
Tots vam anar travessant-lo
el més ràpid que podíem, tot i que havíem d'anar amb molt de compte per no perdre l’equilibri i caure al
riu. Primer va passar en Bruno, després la Martina, seguidament hi vaig anar jo
i, per últim, va passar en Connor. De sobte, la profunditat del riu va començar
a augmentar i les roques van quedar enfonsades. Afortunadament, en Connor va
ser ràpid i va poder sortir-ne i arribar a la riba.
Un cop passades les anteriors fases, sabíem que aquesta n’era
l’última però també la més difícil. De sobte, l’Heli va aparèixer i no parava
de repetir:
- Si l’Albert voleu trobar, en Neó haureu de localitzar.
En Bruno, que se li donava molt bé la tecnologia, ja
estava pensant en la creació d’un circuit elèctric. D’aquesta manera, podríem
fer brillar el Neó i rescatar el pare.
En Bruno sempre anava preparat amb la seva motxilla on va trobar el necessari per crear aquest
dispositiu. Va treure una pila de la seva llanterna, un cable de carregar el
mòbil i un interruptor que havia utilitzat per crear un joc a l’institut. Una
partícula del gas noble en seria el receptor. Com que els gasos nobles ocupaven
l’espai màxim possible, sabíem que quan apretéssim
aquell interruptor una d’aquelles partícules s’i·luminaria. Decidida, vaig
pitjar-lo i una llum taronja va aparèixer davant meu. La llum ens va conduir
per un camí estret de la columna dels gasos nobles fins a arribar a la casella
de l’Heli on hi havia el pare. Però el més sorprenent de tot va ser trobar-hi
la mare. Tenia un nus a l’estómac, no sabia què dir ni què fer; era morta des
de feia mesos. Em vaig quedar tan paralitzada que gairebé no em vaig adonar que
els protons, els neutrons i els electrons d’un exèrcit d’helis van sorgir del
no-res per atacar-nos. Els vam intentar capturar amb una xarxa i els vam
agrupar formant diferents elements que, de seguida, van marxar cap a la seva
casella corresponent. L’Heli havia desaparegut. Tots vam anar corrents a buscar
els meus pares, tot i que encara es trobaven encadenats, li vaig fer una forta
abraçada a la mare. Ella va respondre amb una suau carícia al clatell. Ens
sentíem alleugerits fins que el pare ens va explicar que només disposàvem d’una
hora per sortir.
Teníem poc temps i
havíem de trobar una manera ràpida per alliberar els pares, abans que ens quedéssim
tancats a aquí dins, com la mare hi havia estat aquests mesos. A partir de la
nostra aventura només havíem de pensar en reaccions químiques, tal com havíem
fet fins ara. Necessitàvem trencar urgentment les cadenes que els estaven
empresonant.
- Ja ho tinc! Podem fer
reaccionar sodi amb aigua, per crear una petita explosió i trencar les cadenes!
- vaig exclamar.
Ningú va discrepar, en
Bruno va treure de la seva motxilla la cantimplora que portava a sobre. Tot
seguit vam cridar a en Sodi, que va venir cap a nosaltres des de la columna
dels alcalins, on vam realitzar la primera prova.
- Ja sóc aquí! Aquí la teniu,
una petita pedra del meu element.
En Connor va agafar-la i
la va incrustar entre les cadenes. La Martina va agafar l’ampolla de les mans d’en
Bruno, ja que aquest no reaccionava. Va esquitxar una mica d'aigua sobre les
cadenes i el sòlid reactiu. Com a conseqüència, es va crear una petita explosió
que va alliberar els pares.
- Ens queda poc temps,
ens hem d'afanyar!- va parlar la mare.
No recordava la veu de
la mare. Diuen que el que primer s'oblida d'algú és la veu. El pare,
extremadament nerviós, va preguntar a la mare:
- Tot aquest temps que
has estat empresonada, has pogut sentir per part de l'Heli si hi ha un portal o
alguna cosa que ens permeti tornar a casa? - preguntà el pare.
- No he sentit res per
l'estil, però vaig veure com un espectre va empresonar l'Heli i s’hi va
convertir. – la mare va respondre al pare.
- Llavors no hem
destruït el vertader Heli! - diu en Connor.
- No som criminals! -
exclama en Bruno.
- No, no m'heu
destruït... - va aparèixer majestuosament el gas de què tots parlàvem. Ell ens
va explicar de pressa i corrents que els alcalins l'havien alliberat quan es
van assabentar del seu empresonament. L'Heli, junt amb altres elements, els va
donar les gràcies per haver salvat la taula periòdica d'aquell espectre
malèvol. A continuació, ens va donar un copet al cap a cadascú de nosaltres i
vam desaparèixer progressivament.
Per fi, ens vam
despertar dins del laboratori del pare. Tots érem allà, sans i estalvis. No
podíem agrair res més que això, perquè havíem ajudat el pare i havíem salvat la
mare. Ara ja podríem reunir-nos tots: amics i família.
