UNA AVENTURA ELEMENTAL

Els alumnes de l'assignatura optativa de Ciències Aplicades, ens han preparat un conte científic, amb el títol Una Aventura Elemental. A continuació el podeu llegir!

Recordo quan els pares parlaven sobre futurs projectes amb què podrien treballar en el seu laboratori. Cada un d'ells era més peculiar que l'anterior, però n’hi va haver un que em va cridar l'atenció. Mai he sigut tan experta en química com hagués agradat a la meva família, però fins i tot el més ingenu podria reconèixer que era una autèntica bogeria. No podia arribar a comprendre com se'ls podia haver ocorregut que podrien mesclar els gasos nobles amb altres elements. El que passa és que els científics mai es donen per vençuts, i ells tampoc ho van fer. Malauradament, tot això en són records.

Des de fa ja uns mesos,  en morir la mare , sento que el pare està molt distant. S'aïlla de les persones que l'estimen i acostuma a marxar enmig dels àpats. Crec que està duent a terme un projecte perillós, i estic molt preocupada per ell. Ens vam traslladar a Austràlia, a un poble molt allunyat de la resta, i crec que és degut a la seva feina. A més, ja no m'explica res i gairebé ni ens parlem.

Per tot això, moltes vegades necessito estar amb els meus amics, perquè em sento més acompanyada. Som un grup molt ben avingut, ens ho expliquem tot, tenim un vincle que ens fa sentir com si fóssim germans. Generalment, els qui m'entenen millor són la Martina i en Bruno, però en Connor em fa riure a totes hores.

Arran d'això, últimament els he estat explicant la meva situació amb el pare:

- Mira Zoe, saps què en penso? Crec que està acabant d'assimilar tot el que ha passat últimament - m'explica la Martina.

- No ho entenc, jo també estic afectada, però segueixo endavant. Sé millor que ningú que és molt dur i és per això que ara més que mai, és quan hem d'estar junts.

- Potser el millor que pots fer és parlar-ho amb ell — expressa en Bruno.

- És impossible! Es passa tot el dia dins del laboratori i tampoc té gaires ganes de parlar amb mi.

- Doncs ja ho tinc! Aquest vespre, anem tots junts al laboratori i investiguem — afegeix en Connor i, tot seguit, en Bruno esbufega.

- No tenim gaires opcions i, a hores d'ara, és la millor proposta. Ens reunim avui al vespre, cap a dos quarts de nou.

Farta de la incomunicació que hi havia entre el pare i jo vaig acceptar la idea d'en Connor, tot i que era una mica perillosa.

El pla estava decidit i, a l'hora acordada, érem tots al laboratori del pare, que està situat al soterrani de casa. Aleshores va ser quan em vaig imaginar la imatge de la mare i el pare treballant junts, sensació que em va evocar nostàlgia i tristor fins que l'estrèpit de la porta d'alta seguretat obrint-se em va fer tocar de peus a terra. Un calfred em va recórrer l'espinada i vaig tenir el pressentiment que alguna cosa estava a punt de passar i que no seria res de bo.

Ja dins, sense miraments, vam iniciar la recerca de tota mena de proves que ens ajudessin a descobrir què li passava al pare. Vam revisar diferents informes sobre anteriors experiments realitzats per ell i un d'ells em va fer rumiar una estona. Es tractava d'aquell experiment dels gasos nobles, amb què  fa uns anys havia estat treballant amb la mare. El vaig fullejar i vaig deduir que el pare feia temps que estava a  la recerca d'alguna possible solució a aquell experiment... Sobtadament, vam sentir com la porta d'entrada es va obrir i tancar amb un espetec molt sorollós.

- De pressa, veniu cap aquí i amaguem-nos sota la taula! — va xiuxiuejar en Bruno fent un munt de gestos tot indicant la taula.

Tots amagats sota la taula, vam reconèixer dues veus: la del pare i una d'altra que mai havíem escoltat. Era una veu molt greu i esquerdada amb aires de superioritat. Ens va sobtar que només poguéssim veure els peus del pare perquè podíem escoltar la veu desconeguda de ben a prop. De cop i volta, en Connor va donar un cop sec a la taula i va tirar a terra una gradeta plena de tubs d'assaig, afortunadament, buits.

- Qui hi ha aquí? — va exclamar el pare espantat i sorprès.

- Pare, sóc jo — vaig reconèixer tot renegant mentre sortíem del nostre amagatall.

- Què hi feu vosaltres aquí? — va interrogar-nos el pare, molt molest.

Tot seguit, eludida, vaig obrir la boca per contestar-li mig enfurismada, però vaig fer un salt en veure que al costat del pare hi havia un espectre terrorífic. Aquest va rodejar-nos i va començar a girar, cada vegada més de pressa. El cap em feia voltes i vaig començar a tenir nàusees. Només vaig poder veure una última imatge borrosa, però suficientment clara del pare i de nosaltres, abans de desmaiar-me: puc afirmar que ja no ens trobàvem al laboratori.

Temps després, vaig obrir els ulls i vaig mirar el  nostre voltant. Mirava a dreta i esquerra i tot estava blanc, mirava a dalt i a baix i tampoc veia res més que blanc. Tot estava blanquinós. Els meus amics van començar a aixecar-se de terra. El pare no hi era. L'única cosa que ressaltava en aquell indret tan sospitós eren les nostres ombres.

No sabíem on ens trobàvem, però de cop vam començar a sentir veus, unes que ens eren irreconeixibles. De mica en mica, les sentíem de més a prop. No sabíem per què però, de cop, una veu greu ens envoltava:

- No tingueu por. Som els alcalins, no us farem mal. L'Heli us ha portat aquí, però coneixem una sortida.

- Llavors aquell espectre terrorífic del laboratori era l'Heli? – va dir en Bruno encuriosit.

- Bé, l'Heli sempre ha estat dels més malèvols. Odia la gent - explicava la veu que, no sabia per què, però em tranquil·litzava. – Sou vosaltres els que heu d'esbrinar com passar al següent nivell. Recordeu que som els alcalins i us ajudarem en el que puguem - va dir la veu cada cop més fluix.

- Té raó, ens hem d'afanyar i resoldre aquest enigma que ens manté tancats – vaig dir.

Tots estàvem pensatius i molt concentrats. Jo em trobava asseguda a terra i vaig poder veure una fina línia que separava un tros del terra amb un altre. Se'm va escapar un petit xiscle.

- Què passa, Zoe? – va preguntar preocupat en Connor.

- Mireu això! – vaig assenyalar el terra. – Connor, col·loca’t de quatre grapes sobre en Bruno i, Martina, fes el mateix però a sobre d’en Connor. Jo em posaré a dalt de tot.

Efectivament, vaig veure una columna a terra. No tenia ni la més mínima idea de què era.

- Zoe, què està passant? – va dir en Bruno.

- Des d'aquí dalt es pot veure una columna dividida en sis trossos. Algú sap què pot ser?

- Els elements de la primera columna de la taula periòdica! – va exclamar la Martina.

- Què representa que hem de fer? – va preguntar en Bruno molt cansat.

- És clar, els hem d’escriure en cadascun dels llocs!

Vaig baixar ràpidament del castell que acabàvem de fer i li vaig agafar el llapis a en Connor. Li agraden les matemàtiques i sempre el porta a sobre perquè a tot arreu fa sudokus.

- Quin és l'ordre dels alcalins? – vaig preguntar mirant-los fixament.

- Jo soc de matemàtiques! – diu en Connor.

- Jo el sé! Liti, sodi, potassi, rubidi, cesi i franci. – va dir la Martina sobresaltada, tot agafant-me el llapis. Amb bona cal·ligrafia els va escriure a  cadascun dels quadrats.

De sobte va aparèixer una porta que es va obrir davant nostre, de bat a bat. Per descomptat, aquest era el camí al segon repte a resoldre. Per sort, la Martina, que era qui tenia més coneixement sobre la taula periòdica, va dir que allà podríem aconseguir el que en Bruno necessitava. Així que tots ens vam dirigir ràpidament cap a la porta .

Des de l'esforç que va suposar l'entrada a la taula periòdica el Bruno estava diferent, distant, callat, cosa molt estranya en ell. El Connor va deduir que aquell estat era degut al dèficit de magnesi i, tots alhora, vam pensar que no havíem portat la petita dosi de magnesi que necessita prendre diàriament. No prendre-se-la podia  significar un risc molt gran... 

Un cop allà, la inesperada trobada de l'espectre del Calci va ser la clau necessària per arribar fins al Magnesi. Vam explicar-li el problema del Bruno i el Calci va acceptar ajudar-nos, però amb una condició: que un de nosaltres contestés una endevinalla sobre el Magnesi.        

- En quin país es va descobrir aquest element que tant desitgeu? – va formular el Calci.

La pregunta ens va deixar parats, però per sort el pare sempre em parlava dels Alcalinoterris, ja que sentia una gran fascinació per aquest grup d'elements, i tots ho sabien. Per això van dipositar en mi les seves esperances de salvar el Bruno.

- Anglaterra.- vaig respondre.          

Instantàniament, va aparèixer davant nostre l'espectre del Magnesi. Ens havia estat observant, i ens va donar un pot que contenia un polsim de color grisós amb reflexos platejats. Quan el Bruno s'ho va prendre, el va fer sentir millor. Gràcies a això, ja estàvem tots llestos per a superar qualsevol altra prova que se’ns proposés. Abans, però, vam decidir descansar una estona. Observant el nostre voltant em vaig adonar que la sala havia canviat. Tot era de metall. En Bruno va preguntar:

- On som ara? Què hem de fer? Quantes proves ens queden?

Es va fer un silenci sepulcral. La situació era bastant irònica, vam pensar. Després d'aquells minuts de silenci, la temperatura va començar a pujar dràsticament, cosa que suposava un greu problema, ja que tot era de metall i aquest material s’estava començant a fondre.

El terra també s’estava fonent. Necessitàvem una solució immediata.  Com tots els metalls tenien punts de fusió diferents, vam anar saltant d’un metall a l’altre mentre buscàvem una solució. Cada cop feia més calor, quasi tots els metalls estaven fosos  quan vam veure que hi havia una porta al final de tot. Però aquesta estava massa lluny i el nivell de metall fos cada cop era més alt. De cop, en Connor va agafar una barra metàl·lica que encara no s’havia fos i va començar a colpejar la paret que ja no era metàl·lica. Finalment va aconseguir fer un forat que, no sabem com, va començar a refredar la sala. Així doncs, van anar saltant d’un lloc a un altre intentant no tocar el metall que encara quedava fos. La porta era contrasenya de tungstè, el metall amb el punt de fusió més alt. Així que el Bruno, més animat, va decidir obrir-la. El que no esperàvem era trobar un pont mig trencat, pel qual només podíem passar si l’arreglàvem. Nosaltres, impacients, vam començar a dubtar sobre com fer-ho. De sobte vam sentir una veu intrigant de fons:

- Una oportunitat se us proposa i és la d’ordenar els amics del bor-  va dir la veu.

Ens vam començar a intrigar:

- Amics del bor?

 Fins que vam arribar a aquesta conclusió: la veu es referia a la columna d’elements del Bor; Alumini, Gal·li, Indi, Tal·li.

- Però on trobarem aquests elements? – em va preguntar la Martina.

- Els colors i les inicials portaran a la sortida.

Al nostre voltant van començar a aparèixer lletres de color platejat i negre. És clar! Com no ens n’havíem adonat? Havíem de buscar lletres pel nostre voltant que fossin del color i símbol dels elements del grup del Bor. També ens van adonar que no eren lletres normals, sinó que formaven un trencaclosques de mida humana. Vam ajuntar les peces i les vam col·locar de manera que poguéssim travessar el pont sense cap problema. Un cop vam travessar-lo, aquest es va desintegrar i va quedar reduït en una petita nota.

La Martina va decidir llegir la nota, on hi posava: “Seguiu les escales, travesseu el laberint i trobareu la porta de sortida”.

Aleshores vam abaixar les escales i un cop vam trobar el laberint, ens hi vam endinsar. Però com ens ho farem per trobar el camí correcte?

Després d’hores passejant-nos pel laberint, vam arribar a la conclusió que si estàvem a la taula periòdica el més probable era que ens trobéssim al següent grup, el del carboni. També vam saber que tots els passadissos tenien el nom d’un element. Per això vam decidir seguir el camí a través dels passadissos anomenats pels elements que formen la columna del carboni en ordre.  Després de passar pel carrer del Silici, del Germani i de l’Estany, ens vam trobar una porta de Plom.

Portàvem caminant una bona estona i tots començàvem a estar cansats:

- Sembla que no hi ha un final! - va remugar en Bruno.

- Va, tingues una mica més de paciència, segur que ja queda poc! - va intentar animar la Martina.

En creuar la porta de plom vam entrar en una habitació on vam sentir un fred descomunal. De sobte, cap dels quatre ens podíem moure del lloc on érem. Estàvem completament immobilitzats. Se’ns havien congelat els peus a terra, i anava en progrés!

- Què està passant? - dic en veu alta.

- Estem a la columna sis de la taula periòdica, això vol dir que... - diu la Martina.

- Nitrogen! Segur que hi ha algun sistema de refrigeració amb nitrogen líquid, per això ens estem congelant, hem de trobar la manera de que no ho faci. Si ens arriba al cor, estem perduts - aclareix en Connor.

No sabíem com fer-ho, però de cop i volta vaig observar darrere en Bruno un canal de ventilació que estava a menys d’un pam de terra.

- Ei, nois, mireu, hi ha un canal de ventilació! Segur que el fred prové d’allà! – vaig exclamar instintivament.

- Tens raó! Bruno, tu que estàs més a prop que tots nosaltres, col·loca totes les nostres dessuadores fent una pila, i així taparem la ventilació – va dictar en Connor.

- Bona idea! - animà la Martina.

Tots li vam donar les dessuadores a en Bruno. Les va llençar amb una punteria impressionant, tot tapant aquest canal. L’habitació va perdre el fred i vam recuperar la mobilitat minuts després. Descongelant-se les meves cames, vaig observar un forat a la paret que donava a una sala de metall. Era el forat que havia fet en Connor a la sala on el metall es fonia i això havia creat, probablement, l’única entrada d’oxigen per no ofegar-nos. Quan ens vam poder moure, va aparèixer una nova porta que vam obrir de pressa i corrents per sortir d’aquell indret.

Havíem arribat a la columna dels Calcògens, ja començàvem a preparar-nos per a la prova final. Ens va sorprendre no trobar-hi cap obstacle ni cap repte a  superar. Però davant nostre teníem bosses dels elements que formaven aquella columna; vam suposar que era una mena de recompensa per les proves superades. Ens podria ser útil per a més endavant, així que, entre tots, les vam carregar a l’esquena. En Connor va agafar l’oxigen i el sofre, la Martina el seleni, en Bruno el tel·luri i jo, el poloni.

Ja estàvem llestos per marxar, així que vam reprendre el camí amb l’objectiu de trobar el pare. En aquell mateix moment ens acabàvem d’endinsar en el grup dels Halògens quan, de sobte, ens vam trobar amb un obstacle inesperat, un riu. La Martina l’anava a creuar quan va sentir una olor estranya, com a piscina. Ens ho va fer saber i li vam dir que, sobretot, no el toqués perquè segurament era àcid clorhídric, molt corrosiu.         

No sabíem què fer, però en Connor va proposar utilitzar els elements recollits en la prova anterior, excepte l’oxigen, com a roques per crear una espècie de pont. Dit i fet, vam llençar els elements al riu que, per sort, era poc profund.

- L'hem de creuar el més ràpid possible, ja que no estic segura si aquests elements reaccionen. – va dir la Martina, que era la que més sabia de química.       

Tots vam anar travessant-lo el més ràpid que podíem, tot i que havíem d'anar amb molt  de compte per no perdre l’equilibri i caure al riu. Primer va passar en Bruno, després la Martina, seguidament hi vaig anar jo i, per últim, va passar en Connor. De sobte, la profunditat del riu va començar a augmentar i les roques van quedar enfonsades. Afortunadament, en Connor va ser ràpid i va poder sortir-ne i arribar a la riba.

Un cop passades les anteriors fases, sabíem que aquesta n’era l’última però també la més difícil. De sobte, l’Heli va aparèixer i no parava de repetir:

- Si l’Albert voleu trobar, en Neó haureu de localitzar.

En Bruno, que se li donava molt bé la tecnologia, ja estava pensant en la creació d’un circuit elèctric. D’aquesta manera, podríem fer brillar el Neó i rescatar el pare.  En Bruno sempre anava preparat amb la seva motxilla on  va trobar el necessari per crear aquest dispositiu. Va treure una pila de la seva llanterna, un cable de carregar el mòbil i un interruptor que havia utilitzat per crear un joc a l’institut. Una partícula del gas noble en seria el receptor. Com que els gasos nobles ocupaven l’espai màxim  possible, sabíem que quan apretéssim aquell interruptor una d’aquelles partícules s’i·luminaria. Decidida, vaig pitjar-lo i una llum taronja va aparèixer davant meu. La llum ens va conduir per un camí estret de la columna dels gasos nobles fins a arribar a la casella de l’Heli on hi havia el pare. Però el més sorprenent de tot va ser trobar-hi la mare. Tenia un nus a l’estómac, no sabia què dir ni què fer; era morta des de feia mesos. Em vaig quedar tan paralitzada que gairebé no em vaig adonar que els protons, els neutrons i els electrons d’un exèrcit d’helis van sorgir del no-res per atacar-nos. Els vam intentar capturar amb una xarxa i els vam agrupar formant diferents elements que, de seguida, van marxar cap a la seva casella corresponent. L’Heli havia desaparegut. Tots vam anar corrents a buscar els meus pares, tot i que encara es trobaven encadenats, li vaig fer una forta abraçada a la mare. Ella va respondre amb una suau carícia al clatell. Ens sentíem alleugerits fins que el pare ens va explicar que només disposàvem d’una hora per sortir.

Teníem poc temps i havíem de trobar una manera ràpida per alliberar els pares, abans que ens quedéssim tancats a aquí dins, com la mare hi havia estat aquests mesos. A partir de la nostra aventura només havíem de pensar en reaccions químiques, tal com havíem fet fins ara. Necessitàvem trencar urgentment les cadenes que els estaven empresonant.

- Ja ho tinc! Podem fer reaccionar sodi amb aigua, per crear una petita explosió i trencar les cadenes! - vaig exclamar.

Ningú va discrepar, en Bruno va treure de la seva motxilla la cantimplora que portava a sobre. Tot seguit vam cridar a en Sodi, que va venir cap a nosaltres des de la columna dels alcalins, on vam realitzar la primera prova.

- Ja sóc aquí! Aquí la teniu, una petita pedra del meu element.

En Connor va agafar-la i la va incrustar entre les cadenes. La Martina va agafar l’ampolla de les mans d’en Bruno, ja que aquest no reaccionava. Va esquitxar una mica d'aigua sobre les cadenes i el sòlid reactiu. Com a conseqüència, es va crear una petita explosió que va alliberar els pares.

- Ens queda poc temps, ens hem d'afanyar!- va parlar la mare.

No recordava la veu de la mare. Diuen que el que primer s'oblida d'algú és la veu. El pare, extremadament nerviós, va preguntar a la mare:

- Tot aquest temps que has estat empresonada, has pogut sentir per part de l'Heli si hi ha un portal o alguna cosa que ens permeti tornar a casa? - preguntà el pare.

- No he sentit res per l'estil, però vaig veure com un espectre va empresonar l'Heli i s’hi va convertir. – la mare va respondre al pare.

- Llavors no hem destruït el vertader Heli! - diu en Connor.

- No som criminals! - exclama en Bruno.

- No, no m'heu destruït... - va aparèixer majestuosament el gas de què tots parlàvem. Ell ens va explicar de pressa i corrents que els alcalins l'havien alliberat quan es van assabentar del seu empresonament. L'Heli, junt amb altres elements, els va donar les gràcies per haver salvat la taula periòdica d'aquell espectre malèvol. A continuació, ens va donar un copet al cap a cadascú de nosaltres i vam desaparèixer progressivament.

Per fi, ens vam despertar dins del laboratori del pare. Tots érem allà, sans i estalvis. No podíem agrair res més que això, perquè havíem ajudat el pare i havíem salvat la mare. Ara ja podríem reunir-nos tots: amics i família.